Estudi d'una Sípia / Study of cuttlefish/ Estudio de una Sepia

ESTUDI DE LA SÍPIA (Sepia officinalis)

La Sípia té el cos tou i insegmentat i està format per una massa visceral envoltada per un mantell, un cap i un peu. Per tant, a l’igual que el musclo i el cargol, pertany al grup dels Mol·luscs.

La sípia posseeix braços o tentacles, que tenen ventoses, de tal manera que el conjunt d’aquests braços representa el peu dels Mol·luscs i a l’estar situat aquest peu al voltant del cap, situem a la sípia en la classe dels CEFALÒPODES.



Morfologia externa:

La sípia té dues cares, una cara ventral i una cara dorsal amb més pigments.
També observem dues aletes natatòries que utilitza per desplaçar-se o per dansar davant de la femella.



En la cara dorsal podem veure una corona de 10 braços o tentacles, dos d’ells són molt llargs i tenen ventoses prènsils, el cap amb dos ulls i un mantell que a l’igual que en el musclo amaga tota la massa visceral.
En la cara ventral hi ha un sifó o embut que comunica amb l’interior del cos de la sípia anomenat cavitat paleal. Per aquest sifó surt la tinta, o els òvuls fecundats en cas de ser una sípia femella o productes d’excreció.

Morfologia interna:

Per estudiar l’interior de la Sípia, es talla el mantell de la Sípia per la meitat de la cara ventral. És important abans de tallar observar com el mantell posseeix dos botons anomenats botons de tancament que en tallar i obrir el mantell deixen sentir un soroll al desunir-se.

S’ha d’enretirar amb molt de compte la bossa de la tinta i observar amb deteniment els diferents òrgans:

1. Es pot veure perfectament les dues brànquies amb forma de ploma, i a la base de cada brànquia es troba un cor branquial. La sang es desfà de l’excés de CO2 durant el seu pas a través de les brànquies i al mateix temps, s’enriqueix amb oxigen. La renovació de l’aigua que banya les brànquies es veu assegurada per les contraccions del mantell. L’aigua penetra per l’obertura  paleal i surt per l’embut. La sang, rica amb oxigen, arriba a l’aurícula i passa al ventricle, on es distribueix per tot el cos.


Fotografia de Cesca Andreu



Fotografia d'Anaïs Cedeño 1er A ESO



2. També podem veure fàcilment si la nostra sípia és un mascle o una femella. En el cas de la sípia mascle es veu amb facilitat el conducte deferent, tot replegat, i enganxat a ell hi ha la bossa d’espermatòfors. Cada espermatòfor conté  un reservori espermàtic i un aparell ejaculador que permet l’expulsió dels espermatozoides. La reproducció té lloc durant el bon temps, a la primavera en el Mediterrani i a l’estiu en el Atlàntic. Durant l’acoblament, el mascle introdueix el seu tentacle prènsil en una petita cavitat que posseeix la femella i  que està situada per sota del llavi circular que envolta a la boca. durant la còpula, la femella llença els seus òvuls, els quals són fecundats pels espermatozoides que alliberen els espermatòfors en contacte amb l’aigua de mar.

 Fotografia de Cesca Andreu


Fotografia de Cesca Andreu


Fotografia de Laura Sarmiento 1er A ESO


En el cas de la sípia femella es fàcil de reconèixer que és femella perquè es veuen amb facilitat unes glàndules nidamentàries, disposades de manera simètrica al voltant de la bossa de la tinta. Aquestes glàndules nidamentàries formen una secreció que envolta als òvuls fecundats que dipositarà la Sípia entre les plantes aquàtiques. Els ous fecundats són de color fosc i semblen un raïm. Quan els ous eclosionen , surt ja una petita Sípia formada, de forma similar a la de l’adult.


3. També podem veure el fetge, que és una massa taronjosa gran que es troba entre dos pilars.

Un cop hem estudiat aquests òrgans de la sípia procedim a:

a) disseccionar la boca i observem que té dues mandíbules còrnies, que formen el anomenat bec de lloro. La sípia s’alimenta sobretot de crustacis i peixos, als que caça amagada entre la vegetació o les roques. Quan la pressa passa a prop, llença un dels seus tentacles prènsils amb potents ventoses i és portada cap a la boca, on comença a ser esmicolada però també s’ha observat que deixa de moure’s de seguida, la qual cosa fa pensar en l’existència d’un verí paralitzant en la saliva.


Fotografia d'AnaIs Cedeño 1er A ESO



b) Després, quasi finalitzant la dissecció observem l’ull de la sípia, òrgan molt desenvolupat i del qual traiem el cristal·lí, òrgan que permet com una lent enfocar l’objecte.


Fotografia d'Anaïs Cedeño 1er A ESO



Fotografia de Diana Puscasu 1er A ESO


Fotografia de Víctor Navarrete 1er A ESO


c) Aprofitem també per treure l’os de la sípia i els hi comento que degut a que té molt de calci es dóna a molts ocells com a font de calci per al seu bec.

d) I per últim, traiem una mica de tinta de la bossa de la tinta i amb un escuradents  els alumnes escriuen el seu nom. Aquesta tinta és un mecanisme per fugir que té la sípia quan és perseguida amb la qual cosa, no només el depredador no pot seguir a la sípia sinó que tampoc pot olorar-la. La sípia per altra banda es camufla i també agafa un color fosc per mimetitzar-se amb la tinta.

Preciosa fotografia de Víctor Navarrete 1er A ESO


Un cop hem fet un estudi macroscòpic de la sípia, agafem un tros de pell de la sípia i la observem al microscopi. Els alumnes han vist els pigments de carotens i melanina que tenen els cromatòfors de la pell de la sípia.


Fotografia de Mohamed Khadama 1er C ESO



Fotografia de Ayoub Ameziane en col·laboració de Mohamed Khadama 1er C


Fotografia de Irene Pardo 1er B ESO


Fotografia de Víctor Navarrete 1er A ESO


Fotografia d'Anaïs Cedeño 1er A ESO


Ha sigut una pràctica on els alumnes han après moltes coses.

STUDY OF ANATOMY AND PHYSIOLOGY OF CUTTLEFISH Sipia officinalis)

Cuttlefish or cuttles are marine animals of the order Sepiida. They belong to the class Cephalopoda, which also includes squid, octopuses, and nautiluses. Cuttlefish have a unique internal shell, the cuttlebone. A defining characteristic of the cuttlefish, the cuttlebone is a porous internal shell that helps both gas-filled forward chambers and water-filled rear chambers. Although it can take hours for the cuttlefish to change its density through its cuttlebone alone, it can control its position in the water with the aid of its specialized fins and mantle.  Cuttlefish have two methods of swimming. They can jet propel themselves backwards by sucking water into their body cavity by means of the cuttlebone and then expelling it through a funnel (siphon). This produces a very rapid backward movement, which is usually used for escaping predators as it is requires a great deal of energy. Hovering and normal swimming is achieved by gentle wave-like movements of their side fins.



Despite their name, cuttlefish are not fish but molluscs.

The cuttlefish is easily identified by its oval, flattened shape and long, narrow fins that from and undulatory margin along each side of the main body or mantle.  The head is relatively large in proportion to the body and has a crown composed of eight arms, each equipped with suction cups on their internal face.  The arms surround the mouth and also conceal two long tentacles normally contained in pouches.  These tentacles are projected and used to seize prey with the aid of suction cups on their flattened ends.  The eyes are situated on the sides of the head and have a “W”-shaped pupils.


Picture by Anaïs Cedeño 1er A ESO



Picture by Diana Puscasu 1er A ESO


The mantle is heavily pigmented, characterized by a broad, Cuttlefish eat small molluscs, crabs, shrimp, fish, octopus, worms, and other cuttlefish. 

                                          Picture by Anaïs Cedeño 1er A ESO



Their predators include dolphins, sharks, fish, seals, seabirds, and other cuttlefish.  Recent studies indicate cuttlefish are among the most intelligent invertebrates.rregular zebra-like striped pattern, more prevalent in males. 

Cuttlefish have one of the most highly developed nervous systems among invertebrates.  A relatively large brain is housed within a hard cartilaginous skull.  The part of the brain which connects to the eyes is particularly highly developed and complex.

The blood of a cuttlefish is an unusual shade of green-blue, because it uses the copper-containing protein haemocyanin to carry oxygen instead of the red, iron-containing protein haemoglobin found in vertebrates' blood. The blood is pumped by three separate hearts: two branchial hearts pump blood to the cuttlefish's pair of gills (one heart for each), and the third pumps blood around the rest of the body. Cuttlefish blood must flow more rapidly than that of most other animals because haemocyanin carries substantially less oxygen than haemoglobin. Unlike most other mollusks, cephalopods like cuttlefish have a closed circulatory system.

Like other marine mollusks, cuttlefish have ink stores that are used for chemical deterrence, phagomimicry, sensory distraction, and evasion when attacked.

Male cuttlefish challenge one another for dominance and the best den during mating season. During this challenge, no direct contact is usually made. The animals threaten each other until one of them backs down and swims away. Eventually, the larger male cuttlefish mate with the females by grabbing them with their tentacles, turning the female so that the two animals are face-to-face, then using a specialized tentacle to insert sperm sacs into an opening near the female's mouth. The male then guards the female until she lays the eggs a few hours later.



Picture by Cesca Andreu



Picture by Cesca Andreu


Picture by Cesca Andreu


Picture by Anaïs Cedeño 1er A ESO


Cephalopods are able to communicate visually using a diverse range of signals. To produce these signals, cephalopods can vary four types of communication element: chromatic (skin coloration), skin texture (e.g. rough or smooth), posture, and locomotion. Changes in body appearance such as these are sometimes called polyphenism.


Picture by Mohamed Khadama 1er C ESO



Picture by Irene Pardo 1er B ESO


Picture by Ayoub Ameziane in collaboration by Mohamed Khadama 1er C ESO


                                         Picture by Anaïs Cedeño 1er A ESO



Picture by Víctor Navarrete 1er A ESO


Nice picture by Víctor Navarrete 1er A ESO


"Curiosity is a great and important quality for the knowledge and science".

ESTUDIO DE LA SEPIA (Sepia officinalis)

La Sepia tiene el cuerpo blando y insegmentat y está formado por una masa visceral rodeada por un manto, una cabeza y un pie. Por lo tanto, al igual que el mejillón y el caracol, pertenece al grupo de los Moluscos.




La sepia posee brazos o tentáculos, que tienen ventosas, de tal manera que el conjunto de estos brazos representa el pie de los Moluscos, y al estar situado este pie alrededor de la cabeza, situamos a la sepia en la clase de los CEFALÓPODOS .

Morfología externa:

La sepia tiene dos caras, una cara ventral y una cara dorsal con más pigmentos.


También observamos dos aletas natatorias que utiliza para desplazarse o para cortejar a la hembra.
En la cara dorsal podemos ver una corona de 10 brazos o tentáculos, dos de ellos son muy largos y tienen ventosas prensiles, la cabeza con dos ojos y un manto que al igual que en el mejillón esconde toda la masa visceral.

En la cara ventral hay un sifón o embudo que comunica con el interior del cuerpo de la sepia llamado cavidad paleal. Por este sifón sale la tinta, o los óvulos fecundados en caso de ser una sepia hembra o productos de excreción.

Morfología interna:

Para estudiar el interior de la Sepia, se corta el manto de la Sepia por la mitad de la cara ventral. Es importante antes de cortar observar cómo el manto posee dos botones llamados botones de cierre que en cortar y abrir el manto dejan sentir un ruido de al desunirse.


Se debe retirar con cuidado la bolsa de la tinta y observar con detenimiento los diferentes órganos:

1. Se puede ver perfectamente las dos branquias con forma de pluma, y ​​en la base de cada branquia se encuentra un corazón branquial. La sangre se deshace del exceso de CO2 durante su paso a través de las branquias y al mismo tiempo, se enriquece con oxígeno. La renovación del agua que baña las branquias se ve asegurada por las contracciones del manto. El agua penetra por la abertura paleal y sale por el embudo. La sangre, rica con oxígeno, llega a la aurícula y pasa al ventrículo, donde se distribuye por todo el cuerpo.


Fotografia de Cesca Andreu


2. También podemos ver fácilmente si nuestra sepia es un macho o una hembra. En el caso de la sepia macho se ve con facilidad el conducto deferente, todo replegado, y pegado a él y está la bolsa de espermatóforos. Cada espermatóforo contiene un reservorio espermático y un aparato eyaculador que permite la expulsión de los espermatozoides. La reproducción tiene lugar durante el buen tiempo, en primavera en el Mediterráneo y en verano en el Atlántico. Durante el acoplamiento, el macho introduce su tentáculo prensil en una pequeña cavidad que posee la hembra y que está situada por debajo del labio circular que rodea a la boca. durante la cópula, la hembra tira sus óvulos, los cuales son fecundados por los espermatozoides que liberan los espermatóforos en contacto con el agua de mar.

Fotografía de Cesca Andreu


Fotografía de Cesca Andreu


En el caso de la sepia hembra es fácil de reconocer que es hembra porque se ven con facilidad unas glándulas nidamentarias, dispuestas de manera simétrica alrededor de la bolsa de la tinta. Estas glándulas nidamentarias forman una secreción que rodea a los óvulos fecundados que depositará la Sepia entre las plantas acuáticas. Los huevos fecundados son de color oscuro y parecen una uva. Cuando los huevos eclosionan, sale ya una pequeña Sepia formada, de forma similar a la del adulto.


3. También podemos ver el hígado, que es una masa anaranjada grande que se encuentra entre los dos pilares.

Una vez hemos estudiado estos órganos de la sepia procedemos a:

a) diseccionar la boca y observamos que tiene dos mandíbulas córneas, que forman el llamado pico de loro. La sepia se alimenta sobre todo de crustáceos y peces, a los que caza escondida entre la vegetación o las rocas. Cuando la prisa pasa cerca, tira uno de sus tentáculos prensiles con potentes ventosas y es llevada hacia la boca, donde empieza a ser desmenuzada pero también se ha observado que deja de moverse enseguida, lo que hace pensar en el existencia de un veneno paralizante en la saliva.

Fotografía de Anais Cedeño 1º A ESO



b) Después, casi finalizando la disección observamos el ojo de la sepia, órgano muy desarrollado y cuyo sacamos el cristalino, órgano que permite como una lente enfocar el objeto.

Fotografía de Anaïs Cedeño 1º A ESO



Fotografía de Diana Puscasu 1er A ESO




c) Aprovechamos también para quitar el hueso de la sepia y les comento que debido a que tiene mucho calcio se da a muchos pájaros como fuente de calcio para su pico.

d) Y por último, sacamos un poco de tinta de la bolsa de la tinta y con un palillo los alumnos escriben su nombre. Esta tinta es un mecanismo para huir que tiene la sepia cuando es perseguida con lo cual, no sólo el depredador no puede seguir a la sepia sino que tampoco puede olerla. La sepia por otro lado se camufla y también toma un color oscuro para mimetizarse con la tinta.

Preciosa fotografía de Víctor Navarrete 1º A ESO


Una vez hemos hecho un estudio macroscópico de la sepia, cogemos un trozo de piel de la sepia y la observamos al microscopio. Los alumnos han visto los pigmentos de carotenos y melanina que tienen los cromatóforos de la piel de la sepia.

Fotografia de Mohamed Khadama 1er C ESO



Fotografia de Irene Pardo 1er B ESO



Fotografia de Anaïs Cedeño 1er A ESO


Fotografia de Víctor Navarrete 1er A ESO



Fotografia de Mohamed Khadama  i Ayoub Meziane 1er C ESO









Comentaris